31 de maig 2011

L'acampada i la Farça

Penjo aquí un escrit de tres amigues que van participar en la resistència a la brutal càrrega policial de divendres, on interpreten la relació que tot això té amb el futbol com a projecte de pensament únic.


Acampades i indignades aquí. En volem més. La glòria és nostra, no del Barça.

El passat dimecres 25 de maig, a la Plaça Catalunya, a l’edifici de Caja Madrid, apareixia un nou cartell publicitari. Fons blaugrana amb un grup de jugadors del F.C. Barcelona i la següent frase: “Campions aquí. En volem més. La glòria és nostra”.

Aquell cartell era un símbol de l’imperi. Una provocació i una premonició. Un símbol masclista, patriarcal i impositiu. Un missatge que reforçava el del cartell anterior on apareixien dos pebrots (símbol sexista per excel·lència) amb el missatge: “El valor de tenir valors”. Malgrat la indignació que aquell cartell ens podia provocar a moltes, no pensàvem en aquell moment el poder simbòlic que podria arribar a tenir el divendres al matí.

De bon matí el divendres 27 de maig, apareixien els mossos d’esquadra a la Plaça Catalunya amb la intenció de desallotjar la plaça. Evidentment, segons ells i els seus màxims dirigents allò no era un desallotjament, sinó una “neteja” (Manel Prats) amb “actuacions proporcionades” (Felip Puig). S’havia de netejar perquè les condicions de sal·lubritat no eren adequades. Es precisava també netejar l’espai per fer possibles les potencials cel·lebracionsd els aficionats del Barça en cas de guanyar la Champions League.

No és necessari dir, a qualsevol persona lliure i raonable que pensa per si mateixa, que allò eren només excuses. Més encara si atenem a les brutals càrregues policials que es van produir. Eren cops de porra, cops de fal·lus, eren els pebrots i el “valor de tenir valors”… ho va dir textualment un dels mossos, covard i amb la cara tapada, sense número de placa visible, i amb la seva escafandra, quan després de repartir de valent deia: “Ven aquí si tienes cojones, hijo de puta!”. Calia remarcar els genitals de qui mana i no oblidar-se d’insultar la mare del jove desarmat a qui atacava.

La violència física i simbòlica que es va exercir en envair la plaça amb un dispositiu desproporcionat de neteja amb molts més camions, furgons i efectius dels realment necessaris, perseguia un clar objectiu: robar-nos allò que havíem construït. Usurpar-nos i intentar desarticular-nos. Quedar-se els objectes valuosos que segons ells podien ser perillosos en les cel·lebracions de la Champions. Llençar-nos el menjar i els botiquins en bon estat i útils. Esclafar-nos.

Però vàrem resistir i vàrem vèncer. Va ser la primera victòria d’un llarg camí que ens pot portar a consolidar la història que ja avui estem escrivint. La gran quantitat de gent que juntes ens donàvem suport, en resistència no violenta, va donar el seu fruit quan finalment els cordons policials es van desfer i vam entrar a reunir-nos totes altre cop a la plaça… malgrat van disparar-nos des de fora amb pilotes de goma i per uns moments van “practicar alguns atonyinaments”, la força popular va confirmar els moviments de retirada dels mossos d’esquadra. Probablement, ja havien fet part del que volien, endur-se una part material d’allò que havíem construït, però no eren conscients que allò significava una veritable victòria per a nosaltres. Vam reprendre la plaça i això és el més important. Ens teníem a nosaltres mateixes, i això era el veritablement important.

Davant d’aquests fets, és evident que des de la Generalitat i l’Ajuntament tenen por i volen dissoldre l’acampada, com bé va manifestar Xavier Trias dies abans de l’intent de desallotjament. És clar que busquen excuses i que manipulen l'opinió pública. Però cal fer una reflexió més profunda com moltes ja estareu fent.

Malgrat el desallotjament a Lleida pugui fer-nos confondre i fer-nos pensar que no ho han fet només per les celebracions del Barça, és molt clar que aquest és un motiu molt important, cabdal per a ells. Us heu parat mai a pensar què significa el Barça en aquest país?

El Barça és un projecte de dominació social. La burgesia catalana articula un sentiment identitari al servei de la propagació dels seus valors conservadors amb la intenció d’adormir les ments. Segurament direu… és clar, “pan y circo”…  sí, és així i sempre ha estat així… per això no volen que l’acampada pugui posar en qüestió el circ. El Barça no és un circ qualsevol ; el Barça ho guanya tot, és omnipotent i inqüestionable, genera un pensament únic en el qual no es pot ser d’un altre equip. No és un equip més de futbol. És un monstre que cau implacable contra els que pensen diferent. És molt difícil avui en dia negar-se a què s’inverteixin tantes quantitats de diner públic per a promoure la transnacional Barça… és una majoria prepotent que et mira per sobre l’espatlla. El Barça ocupa la meitat del telenotícies, per a molts joves és la principal diversió... Vivim, com diria Vicente Verdú, en un capitalisme de ficció on les masses consumeixen emocions, vivint a través de la pantalla les victòries i derrotes d’altres, sense experimentar-les realment.

Això encara és més alienant quan en l’esport no se sap perdre. Característica fonamental del F.C. Barcelona. L’esport és sa quan es guanya i es perd, quan hi ha emoció, quan hi ha igualtat d’oportunitats, quan tots podem divertir-nos i es pot competir sanament. El Barça és però l’antítesi de l’esport. Guanyen sempre i es creuen els millors, igual que altres clubs als quals critiquen. Però el Barça es presenta d’una manera diferent. El Barça “és català” i tot el que és català és bo i “és nostre”. No passa res si promovem la prepotència i el pensament únic; perquè ningú se n’adonarà.

L’elit que governa aquest país no pot suportar que es faci evident que el Barça és un obstacle per la nostra revolució. Ens agrada el futbol a algunes i a altres no. En tot cas, és un esport bonic i magnífic com tants d’altres. Els grans clubs de futbol però, són seu d’especulació i espai de legitimació social de l’acumulació de capital i del tracte de les persones com a mercaderies. El Barça és molt més que un club i que un sentiment. Per això és tan difícil, per a tanta gent, fer el pas de dir: “m’agrada el futbol, però no el que es fa en el seu nom”.

Fa temps que volíem escriure sobre això i ens sentíem completament oprimides sense un espai per poder obrir una escletxa de reflexió en el mur del pensament únic. A més, trobàvem a faltar la inclusió de l’esport en la crítica dels monopolis. Semblava ser una excepció socialment acceptada, un buit de crítica, una necessitat d’escapament.

Esperem haver convidat a la reflexió i a qüestionar certs dogmes inamovibles. A remoure el que portem a dins. Potser els vincles del futbol amb el patriarcat expliquen perquè és tant difícil vèncer aquesta dominació que s’inicia en els nostres cossos i en el terreny d’allò personal, que és polític, i és vital. 

Esperem haver reforçat la nostra lluita, haver donat elements de reflexió i haver contribuït a la generació infinita d’incansable pensament crític.


Unes indignades com vosaltres
Salut, alegria i revolució!!!!


FELIP PUIG I MANEL PRATS:
DIMISSIÓ I JUDICI, PÚBLIC, TRANSPARENT I SENSE IMPUNITAT!!!!!!

27 de maig 2011

Els poetes hi són


26 de maig de 2011


Avui a dos quarts de sis havia de fer una xerrada sobre decreixement a la plaça. La F m’havia trucat a última hora perquè la féssim junts. Arribo amb presses, on és la xerrada, quina xerrada. A l'espai de lectura un noi amb un megàfon, 'us explicaré el conte dels tres porquets i la policia’, em perdo el nucli, però el desenllaç acaba amb els porquets cruspint-se els policies a la brasa. Ningú no sap on es fa la nostra xerrada, de fet no està ni anunciada, i ni rastre de la F. No es fa.

Intento localitzar la xerrada d’en Castells, el sociòleg. Tampoc la trobo. Veig la cabellera d’en Casasses. Algú em toca l’esquena, el Jordi, em diu que fa una xerrada a la comissió de medi ambient. Pregunto a l’Enric si recitaran, sí, estan acabant de posar a punt l’equip de so, que utilitza la llum generada per una dinamo de bicicleta. Truco al Perejaume, ei, que no vens a la revolta, ja hi vaig passar, amb aquell hort es fotran de gana, hi ha en Casasses, dóna-li molts records.

El Jordi comença la xerrada. Diu que és com si anéssim en un cotxe per una autopista i cada quilòmetre augmentéssim la velocitat un 3%. Al principi la cosa aniria bé, però al cap d’uns quants quilòmetres estaríem fent una conducció suïcida. Ni frenar, no podríem. Estem portant el planeta al límit de la capacitat de sostenir-nos. Al costat comença el micro obert. Cadascú, després de recitar, ha de pedalar una estona per fer llum. Comença la Dolors Miquel, a mig recitar entra, procedent de la plaça de sant Jaume, la gran manifestació en favor de la universitat pública. Es fa tot a l’hora. Ester Xargay llegeix una declaració de Carles Hac Mor, que no ha pogut venir. Després ella. Després ho filma tot amb una cara de felicitat i emoció. Els poetes són aquí, ara estic encara més esperançat.

Continua el micro obert. Laia Carreras, no hi és, Jacint Verdaguer, tampoc. El Jordi, més enllà, va xerrant. Al costat els rodamons mig borratxos mig estabornits xerren, riuen, canten, dormen. M'ennuego amb la bilis, vomito bilis. Per la megafonia central es llegeix el manifest per una universitat pública, independent, crítica. La poesia gairebé no se sent. Li toca a l'Enric, haurà de cridar. Què mires?. Blancallum, primer uns mots propis d'en Salvat-Papasseit, un d'ells dedicats als polls que porten sotana, porra o que estan escarxofats al Parlament.

Resistència a la plaça Catalunya (III)

Catalunya Informació explica ara l'intent de desallotjament (17h). Sembla, diu la periodista des de la unitat mòbil de plaça Catalunya, que l'acció policial ha tingut l'efecte crida, perquè avui encara hi ha més gent que ahir i ja tornen a organitzar el campament. Ara hi ha concentració a Colom, des d'on s'anirà a la plaça per celebrar l'assemblea general.  
 
El síndic de greuges, Rafel Riubó, ha obert una investigació d'ofici per saber si en la intervenció s'han vulnerat els drets dels ciutadans, i si els mossos han actuat amb proporcionalitat. Mirant aquestes imatges (mossos estovant gent asseguda a terra) sembla bastant clar que han actuat amb una proporcionalitat de 100 a 0, és a dir, infinita: 

Resistència a la plaça Catalunya (II)

Envio SMS a tort i a dret per demanar suport als amics. Un em contesta ‘la política es fa a les urnes, el vot ens iguala a tots’. Mecagumdéu, no t’ho creus ni tu. Un altre, ‘som a Terrassa, organitzant la resistència’. Darrera la primera línia de porres, un mosso s’entreté apuntant-nos amb el nou model de pistola de pilotes de goma. A l’altra banda de la plaça, al monument de Macià (interpretant els anhels del poble!), la policia dispara per impedir l’entrada de la gent. Els intermediaris informen que l’assemblea està deliberant si accepta la ‘proposta’ de la policia, és a dir, marxar momentàniament mentre els equips municipals ‘netegen’ la plaça. De tant en tant en surt algun indignat que així ho ha volgut, són rebuts amb crits de suport. La intermediària informa que l’assemblea ha decidit no acceptar la proposta i resistir a dins, pacíficament.

 Font: http://twitpic.com/534ban


L’amic que s’ha endut el cop de porra a la closca aconsegueix passar el segon cordó i entra a la plaça. El segueix la seva companya. La gent de dins ens crida. Intueixo un matís d’impaciència a la cara dels antiavalots. Hi ha intents d’entrar. Garrotades. Clavells. De cop els mossos es retiren i entrem a la plaça en un esclat d’eufòria, crits i llàgrimes. La policia reparteix per defensar la retirada, en files, picant els escuts amb les porres. La gent els persegueix amb els palmells alçats. La plaça, no perdem la plaça. Els embalats es tornen a muntar. Assemblea a les set. 

Aquest vídeo explica l'operació amb anotacions i enllaços a d'altres vídeos filmats des de la plaça. Cap al minut 4:50 comença a entrar gent a la plaça 



Font: http://www.youtube.com/watch?v=ELF_ExZZ6LY 
Vista aérea 27M #AcampadaBCN, de

Ara és impossible analitzar això fredament, però penso que el país canviarà completament, amb aquesta revolta. Les lluites de la transició estaven organitzades per partits polítics que sortien de la clandestinitat i per sindicats. Això no. El precedent més proper és el 36.

Resistència a la plaça Catalunya (I)

Aquesta nit m'he quedat a cals F, carrer de Carders, a Barcelona. L’F ha entrat a l’habitació on dormia i m’ha dit que anava cap a plaça Catalunya, ‘que diu que hi ha helicòpters’. Em desperto, tinc una reunió a la Pedrera, amb els de l’Obra Social, que ens han concedit una ajuda per arreglar el corral de la Barata. De camí cap a la plaça rebo dos SMS de difusió del desallotjament de la plaça, ‘els mossos l’han rodejada’. Hi ha dos cordons d’antiavalots, el primer a l’interior de la plaça, envoltant la gent que hi ha dormit (sembla que hi han entrat a quarts de set del matí), i el segon al perímetre exterior, prquè la gent no pugui entrar. Pujo el passeig de Gràcia i em trobo amb el company de la junta de l’ADF de Matadepera. La reunió és plàcida, si sabessin la que hi ha muntada aquí fora, i els turistes amunt i avall. 

Fem un cacaolat al Navarra, no havia fet suspensió de pagaments, penso, i baixem a la plaça. Desenes de furgonetes dels Mossos i d’ambulàncies. Els cordons continuen, però hi ha molta més gent. Veig els F a primera línia de porra i m’hi uneixo. Som en una de les entrades a la plaça, al segon cordó, davant de la porqueria del Corte Inglés. La gent mira de minar la moral dels agents, d’aquí poc també sereu al carrer, què direu als vostres fills, mercenaris. Duen bótes, pistola, porra i un casc que fot por. Alguns es tapen la cara amb passamuntanyes. Quan s’intenta guanyar una mica de terreny hi ha garrotades. L’F ja n’ha rebut una al braç, i un altre amic també, però a la closca. Un dels de primera fila torna de l’ambulància, es baixa els pantalons i ensenya la ferida als agents, estàs bé, li dic, sí, es poca cosa, es solo para denunciar.

Si no m'equivoco, l'home de què parlo surt en aquesta foto:

http://flic.kr/p/9Mpogk

26 de maig 2011

Els experts i el moviment

Arriben desenes de correus per les llistes de distribució, informant de les discussions de les comissions de Barcelona. El dilluns no hi havia consens sobre el tancament de les nuclears. A Terrassa, dic jo, s'ha reunit el grup de treball en medi ambient, he llegit els punts que es van acordar a Barcelona i s'ha debatut força (hi ha assemblees informatives cada dia, i els divendres i diumenges assemblees per prendre les decisions).
 
Dimarts arriben les companyes de la conferència de Berlín (2500 persones, 'Alemanya està preparada pel decreixement', diuen) i s'uneixen al moviment de la plaça Catalunya. Què pot aportar, el decreixement, a les discussions. Discutim-ho. Cal traduir al català i al castellà els resultats de la conferència del març de l'any passat per difondre'ls. 

Les discussions sobre economia es basen encara en el binomi privat vs. públic, els falta considerar la propietat comunal, diu el C. Ell, a la seva tesi doctoral, deia que havíem de posar horts a les places, i un dels membres del tribunal -expert en geografia urbana- es va escandalitzar. Va dir que aquesta proposta era ridícula, que què faríem, plantar enciams a la plaça Catalunya? Doncs bé, això és exactament el que està passant. Vegeu la foto:

Font: http://www.magdabandera.com/archives/000809.html 


Les discussions de les comissions reprodueixen dicotomies clàssiques (natura-cultura) i l'especialització pròpia de la societat industrial que s'acaba. Potser, diu una companya, a la majoria de persones els funcionen les barreres departa-mentals que nosaltres considerem obsoletes. Com ha de ser la ciència i com s'ha de comportar el científic (l'expert) en aquesta mobilització? Un dels companys diu que, en ciència, l'emoció és tan important com la raó. El C, que està molt content perquè per primera vegada poden treballar sense perdre el temps en organitzar la resistència a un desallotjament, diu que el nostre rol com a experts des d'una transdisciplina interessada en la participació i la deliberació hauria de ser la d'acompanyants, amb capacitat d'anàlisi crítica de les propostes, i sobretot de l'amplitud del ventall del canvi que s'apropa. En Toni Sala recollia l'opinió d'alguns manifestants que es preguntaven on eren els intel·lectuals. Jo penso que són allà, camuflats de persones, finalment. Els podeu veure en aquesta vista 3D: 


Acampada BCN - visita 3D

Un dels companys escriu des d'Atenes, diu que s'ha adonat que a Barcelona el moviment està molt més ben preparat, allà la gent no coneix les normes mínimes de conversa i uns borratxos han fet descarrilar l'última assemblea...

A Terrassa, assemblea general (III)

22 de maig de 2011


Diumenge al vespre. Els falciots del Raval anuncien l'assemblea amb els seus crits (també hi ha algun ballester, de ventre pàlid), i amb volades vibrants van deixant l'atmosfera de la plaça ben neta d'insectes.

Comença l'assemblea. No em puc distreure gaire amb els falciots perquè m'he compromès a fer l'acta. Som-hi.
 

Crítica i proposta (III)

Hi ha molta gent que creu que la sortida a la crisi econòmica i ecològica és el creixement verd (Green New Deal), el qual és igual de perniciós que el 'gris'. Aquelles economies que han crescut amb tecnologies verdes, energies renovables i serveis ho han fet traslladant la producció de matèries primeres i productes industrials a d'altres països. La desmaterialització de l'economica -créixer en valor monetari sense créixer en termes físics- no s'ha produït a una escala mundial, que és la que compta a l'hora de parlar d'impactes sobre la biosfera. I encara que continuem millorant l'eficiència dels processos (cada cop necessitem menys energia per produir un € de PIB) no serveix de res si l'objectiu no és reduir-ne el consum absolut (el que estalviem gràcies a les millores en eficiència ho invertim en més ús o consum de recursos, i per tant en més creixement).

D'energies que no s'esgotin ja en tenim, però no per assegurar el nivell de consum actual: necessitaríem una gran quantitat d'energia per mantenir les fonts d'energia renovable, i a més tindríem els camps plens de plaques fotovoltaiques, les muntanyes de parcs eòlics i els rius d'embassaments, i jo això no ho vull. És clar que sempre podríem deslocalitzar la producció energètica, oi? Al Sàhara, per exemple, fotent enlaire el desert i les rutes dels tuaregs, que total, com que són nòmades, es poden 'desplaçar'.

Crítica i proposta (II)

Quan dic que la causa profunda de la crisi social i ecològica és el creixement no em quedo tan ample, no us penseu, és com quan deixes anar una blasfèmia contra el de dalt, no et quedes pas tranquil. De fet el creixement econòmic i l'economia han arribat a exercir sobre el nostre imaginari una influència tan gran que resulta molt difícil pensar des de fora.

Dir que la causa de la crisi és el propi creixement no implica oblidar les coses bones que ha aportat: sortida de la misèria material i millora de les condicions de vida de milions de persones. Però amb una distribució enormenent desigual dels costos i els beneficis del creixement entre grups/classes socials i països o regions del món. I es basa en una anàlisi rigorosa del sistema econòmic mundial com a subsistema de la biosfera, d'on extreu materials i energia per transportar-los, processar-los i consumir-los, i a on diposita els residus d'aquest metabolisme. El creixement del sistema econòmic (en termes físics) és la causa de l'exhauriment dels recursos naturals i d'haver conduït el planeta a un canvi climàtic perillós per la pròpia humanitat. L'economia no pot créixer indefinidament en un planeta que és finit. D'aquí la fal·làcia del 'creixement sostenible' i la necessitat de decréixer. Després de 20 anys d'intentar frenar sense èxit les emissions de CO2 amb negociacions internacionals, l'únic que ha fet disminuir-ne la taxa ha estat la crisi del 2008 i el decreixement econòmic (cosa que ni tan sols havien previst els escenaris de l'IPCC, s'ha dit que per autocensura mental).

L'altra qüestió és que aquest decreixement que ja s'ha mostrat bo per al medi ambient (hi ha més exemples, com la reducció de la deforestació de l'amazones arran de la disminució de la demanda externa) ha de ser socialment sostenible, és a dir, ha de servir per millorar el benestar de la gent i per reduir les desigualtats.
Una cosa és creixement econòmic, i l'altra desenvolupament personal o social, però tenim el cervell tan economitzat que ho considerem una mateixa cosa. Als països desenvolupats, per exemple, a partir dels 60 el nivell de renda no s'ha traduït en un increment de la felicitat personal que declaren els ciutadans.

I això passa per la política, és clar. Però la política és la negociació de futurs alternatius, i va més enllà del sistema de partits de la democràcia representativa. Es fa des de les entitats, les assemblees, els sindicats, les tertúlies, els partits, els ajuntaments i els parlaments. Jo quedo estupefacte quan un polític professional diu que aquest tema o el de més enllà no s'ha de polititzar, quan precisament el que cal fer és polititzar les coses. Adequadament, però polititzar-les.

20 de maig 2011

A Terrassa, assemblea general (II)


Una estona abans de l'assemblea s'havien reunit diverses comissions. Ara la de logística acaba d'exposar les qüestions principals. La gent del comerç i del mercat ha donat menjar per preparar el dinar i el sopar. Durant el dia ha anat passant molta gent, també per donar menjar i suport. I els forns, que han donat pà. Això no ha de ser violent, si ve la policia que ens hagin d'arrossegar, i demà ens tornarem a trobar aquí.

Hi ha gent coneguda. Criden consignes anticapitalistes. Comencen les intervencions. Cal qüestionar la propietat privada, la distribució desigual de la riquesa, el paper del diner. La gent surt amb el micro davant nostre per dir la seva. Tot és culpa d'en Rockefeller júnior, que és el culpable que tots estiguem així. Yo no me muevo hasta que esto se solucione. Això es una catarsi col·lectiva, indignats anònims. A part d'indignat estic emocionat. Aqui cadascu s'autoreprestenta. Avui m'han fet fora de la feina. Lluitarem pels drets que van aconseguir els nostres pares, els nostres avis i els nostres besavis. Com van fer al 36, que van estar a punt de tocar el cel amb les mans. Els polítics son llops amb pell de be.

A Terrassa, assemblea general


En directe des de la plaça de l'Ajuntament de Terrassa, bé no és estrictament en directe, oi, no sé com es diria. Els timbalers van convocant la gent i van pujant el to del batec col·lectiu. Algú s'acosta a la taula on hi ha instal·lats els portàtils i els equips de so, quanta gent som, 504, no, home, al grup del facebook no, aquí, físicament. Una dona s'apropa preguntant si hi ha algun manifest per signar, em sembla que no, que és una cosa bastant heterogènia, dic, ahir a la tarda a Barcelona es deia que circularia més d'un manifest, i no un de sol. Arriba un jove, que sembla que hi entén de dret, el Constitucional sembla que acceptarà la manifestació de demà, vista la mida que està adquirint això a la Puerta del Sol. Demano si puc utilitzar un dels portàtils que hi ha a la taula, i tant, l'engego, osti és Linux, i a més té contrasenya. Continuo escrivint a mà a la llibreta i després ja ho passaré al bloc, o allà on sigui. N'arriba un altre, ràdio Kaos sí que podrà emetre, algú hauria d'anar al local a retransmetre.

No havia estat mai en una assemblea tan gran. La de Terrassa és la segona acampada més gran de Catalunya (després de Manlleu, s'entén). 

Acaba de començar.

Crítica i proposta

El moviment d'aquests dies és poc propositiu (tot i que hi ha algunes propostes, és clar), però això no és pas dolent. La indignació o emprenyament és la cosa transversal, que uneix molta gent, com diu en Toni Sala avui a El Punt. A Terrassa, per exemple, ahir a la tarda hi havia immigrants, metges de la Mútua, treballadores de la neteja, joves, algun gos...

A partir d'aquí, aquest i altres esdeveniments poden servir per amplificar el ressò de les propostes (ara sí) de molts grups que ja fa temps que treballen en visions alternatives del món. Una d'aquestes és el decreixement, que per mi planteja les coses de soca-rel, i proposa coses concretes: renda mínima, renda màxima, moratòries d'extracció de determinats recursos naturals, frugalitat, economies re-localitzades, cooperatives de producció i de consum, cooperatives d'habitatge, reducció de la jornada laboral... Això no només són propostes, sinó processos que en alguns casos ja s'estan portant a la pràctica. El sociòleg Castells, per exemple, ho deia a la Vanguardia l'altre dia, ell mateix té un documental (Homenatge a Catalunya II) on mostra com tot això s'està posant a prova a Barcelona mateix.

Les propostes transformadores només poden sorgir de crítices radicals. No podem sortir de la crisi amb el que l'ha originada (el creixement econòmic).

Quina és la teva crítica? I la teva proposta?

Munts d'idees

Això ho vaig escriure a partir de l'estada a can Pèlags de l'estiu de 2008. Va d'una excursió per Sant Llorenç del Munt:


http://www.clubalpi.com/concursos/VPLMNV/2aObraVPremiLiterariCAU.pdf

Democràcia real ja! i decreixement

Avui dijous la gent acamparà a Terrassa, davant de l'Ajuntament. Cap a quarts de nou hi ha hagut concentració i cassolada, després la gent s'ha dissolt i ja fa una estona que tornen a agrupar-se per passar la nit.


A Bcn, on diuen que es lliga molt amb l'emoció del moment i tot plegat, a la tarda semblava que l'assemblea era favorable a tenir més d'un manifest. La gent del decreixement proposa enviar-hi la declaració que va sortir de la conferència de Barcelona del març de l'any passat. Sembla que les propostes són molt més radicals que les de Democràcia real. Podeu llegir-la a:


http://www.degrowth.org/Barcelona-2010-Declaration.119.0.html?&L=1


Alguns dels companys del decreixement són a Berlín, on demà comença una conferència sobre 'postcreixement' en què s'esperen uns 1000 assistents:


http://www.jenseits-des-wachstums.de/index.php?id=8891

Democràcia real ja!

Tot plegat em fa pensar en una entrevista que li van fer a en Casasses, el poeta, on li pregunten què n'opina, de la democràcia, i diu: 'això que li diuen democràcia actualment... la conclusió és que no saben grec. Aquí el poble ni mana ni res'. I continua: 'pots triar empanada gallega, empanada d'espinacs, empanada de carn, empanada de pinyons... però EMPANADA'.


A l'enllaç hi ha l'entrevista, per si voleu veure-la, està molt bé:


http://www.youtube.com/watch?v=RuA75nATBAc

Democracia real ya!

El PP ha afirmado que las acampadas están organizadas por la 'extrema izquierda antisistema del PSOE'. La líder del PP en Cataluña, Alicia Sánchez Camacho, dijo ayer que era lógico que la gente protestara ya que se trata de una 'generación perdida' de jóvenes por culpa del gobierno de Zapatero. Es y será interesante ver cómo los partidos de derecha interpretan y explican este tipo de reivindicaciones, más propias de los movimientos de izquierdas. Sin que tenga mucho que ver, esto me hace pensar que la derecha conservadora y católica ha organizado manifestaciones en contra del aborto y del matrimonio homosexual o a favor de la familia, algo que hace algunos años no hacía. Incluso los cardenales (Rouco Varela) convocan y lideran manis!

En relación a las revueltas del mundo árabe, Felipe González, ex presidente español del PSOE, parece que ha dicho que los manifestantes de aquí están utilizando los mismos métodos que los egipcios para acabar justamente con lo que ellos pedían (democracia) y que aquí ya tenemos.

En Cataluña, la vicepresidenta Ortega dijo ayer miércoles que están esperando la decisión de la junta electoral sobre los actos del sábado, día de reflexión previo a las elecciones, y que el gobierno actuará con contundencia en el caso de que se decida prohibirla (la decisión está prevista para hoy). El mismo Felip Puig, conseller d'Interior, irá con su bate de béisbol personal.

TV3, en el programa 'Els Matins', con cientos de miles de telespectadores, ha seguido bastante la acampada de Barcelona. La Vanguardia y el Periódico también. Y las noticias de TV3 han abierto con esto.

16 de maig 2011

Nostàlgia

D'aquí a 60 anys explicarem als nostres néts que a Matadepera abans tot eren torres de luxe, i que aquestes restes de forat que ara veuen enmig de les noves artigues que haurem fet per plantar patates, eren piscines. I la canalla preguntarà: per què era, la piscina, avi, per regar les patates? I a nosaltres ens farà gràcia, tanta innocència.

Ema (II)

Sobre la teva recerca, has d'explicar-li al G. què vols fer, ara que ho tens clar. Ell et dirà que una cosa és fer una tesi d'ecologia política a la qual incorpores conceptes de psicologia social i d'antropologia cultural, i una altra una tesi de psicologia o antropologia a la qual incorpores coses d'ecologia. Si et decantes per la primera, tot encaixa, però la segona voldria dir que el que necessites és un doctorat d'antropologia.

Jo et recomano que la facis des de l'ecologia política i que l'enriqueixis amb tot això. Jo et puc ajudar amb això que dèiem l'altre dia, vull dir, jo no en tinc ni idea i també n'aprendria, però et puc posar en contacte amb gent d'allò més diversa que tinc al meu voltant (no t'espantis): cocaïnòmans, ex-heroïnòmans, esquizofrènics, transtorns bipolars, executius que consumeixen entre 4 i 5 grams de cocaïna a la setmana, joves que van de putes un cop la setmana, addictes al sexe, alcohòlics, artistes que et qüestionen tots els fonaments, poetes que et poden fer plorar quan reciten, bisexuals, homosexuals, pastors, dones pageses que reguen els seus horts de Terrassa amb aigües tòxiques de la indústria tèxtil i que tenen bocs (enmig de la ciutat!), un policia nacional jubilat que després de passar-se una vida de militar (al Sàhara) i de Guàrdia Armada (els grisos) fotent pallisses a les comissaries, ara té un hort i fins i tot expressa la seva feminitat, nois joves que s'ho fan amb transsexuals, persones com l'A., que de nena va ser atacada pel seu pare amb un volant (una mena de falç sense dents) que li va foradar el ventre, gent d'aquí que pràcticament no sap parlar el castellà, gent que no sap escriure, gent que té col·leccions de cotxes de luxe i ametralladores a casa, gent que té contactes per fer desaparèixer o cremar el cotxe d'algú, joves (menys de 30 anys) que s'han vist obligats a contractar uns matons per cobrar uns deutes, gent que ha estat anys traficant amb coca o porros, o ketamina, el sedant de cavalls, que ara té molt èxit i es veu que es ven molt. O un altre que va anar a fer de mula des d'Amsterdam, que el van enxampar i el van fotre a la cangrí (el seu jefe va pagar la fiança i li va dir que si de cas desaparegués, total que el paio va acabar en una illa del Carib, aparentment rehabilitant-se però segons sembla fent de proxeneta). També hi ha casos de persones que van matar a enemics personals en caceres del senglar, simulant que havien disparat per equivocació. I lògicament la memòria de les filles d'afusellats pel franquisme, construïda durant anys i anys d'haver sentit a dir que el seu pare era un roig dolent, i que l'últim record que en tenen és d'un dia que el van anar a veure a la presó i hi havia tots els cadàvers dels executats i regalimava sang per tot arreu.
I ho deixo aquí.

Podries parlar amb tota aquesta gent i analitzar-ne les 'fantasies verdes'. Seria un tema molt interessant per la teva tesi (ho dic seriosament): com algunes visions de la realitat són descartades i etiquetades de 'patològiques' amb la imposició d'uns llenguatges de valoració sobre uns altres.



Imagina't, podries arribar a demostrar que en Sala Martín està més grillat que l'assassí de la ballesta. 


Petons.


i

Ema (I)

25 de febrer de 2011


M,


El diumenge vaig anar a veure la meva mare, que estava llegint un llibre d'en Gibson sobre en Lorca que jo li havia regalat temps enrere ('Lorca y el mundo gay', es diu). Me'n va llegir uns fragments en veu alta i de cop li vaig dir atura't! i li vaig fer repetir tres o quatre vegades per poder-ho anotar.

En un fragment que Gibson reprodueix de les obres completes de Lorca, escrit el 1934, diu: 'Las emociones de mi infancia están en mi (...) Los recuerdos, hasta los de mi más alejada infancia, son en mi un apasionado recuerdo presente (...) Amo a la tierra, me siento ligado a ella con todas mis emociones (...) La tierra, el campo, han hecho grandes cosas en mi vida (...) había en mi vida un complejo agrario, que llamarían los psicoanalistas'. Gibson diu que es tracta d'un comentari molt agut sobre ell mateix, un comentari que val la pena tenir en compte quan es parla de la vida i l'obra de García Lorca. Lorca continua: 'toda mi infancia es pueblo, pastores, campos, cielos, soledad (...) yo tengo un gran archivo en los recuerdos de mi niñez de oir hablar a la gente. Es la memoria poética y a ella me atengo'.

I continua Gibson dient que el psicoanalista Emilio Valdivielso Miquel deia que la mare de Lorca tenia una depressió crònica, aguditzada després dels parts en haver d'assumir la responsabilitat d'alletar el fill, una part de la seva sexualitat que no podia assumir. Per tant què feien els pares d'en Lorca, de família benestant de propietaris rurals? Contractar una dida per alletar el futur poeta. El psicoanalista diu que Lorca va ser un nen abandònic, amb una mare substituta, que el portava a tenir un sentiment continu d'inseguretat, tartamudesa, urgència excessiva de carinyo, insaciabilitat d'amor i d'atenció. Patia una ansietat aguda de separació. La qualitat de nen abandònic pot ser una de les claus de la seva homosexualitat 
(Machado sembla que també compartia alguna d'aquestes característiques).

Què vull dir amb això? No ho sé, però està molt relacionat amb el que parlàvem l'altre dia. Les dides venien de famílies de classe baixa, probablement no tenien tants complexos sexuals per una menor influència de l'església (no tenien la part animal tant trastocada) i eren contractades per les burgeses perquè els acabessin de completar el cicle reproductiu.

Abans d'ahir vaig rebre un altre senyal. Feien la pel·lícula Spellbound de Hitchcock. Ella és una psicoanalista que promet. Ell, el nou director del centre psiquiàtric, que està més grillat que tots els pacients junts. Aparentment és un impostor que està suplantant el vertader nou director del centre, a qui és sospitós d'haver matat. Clínicament, un cas en què el culpable d'un homicidi suplanta la seva víctima per evitar el càstig. Però ella (Ingrid Bergman), lògicament enamorada, confia en ell (Gregory Peck), i acaba descobrint la veritat: que l'assassí de debò és... No et puc explicar el final, però és el suspens de Hitchcock amb la incertesa de la psicoanàlisi. Les escenes oníriques van ser dissenyades per en Dalí.

Què et vull dir amb això? Tampoc no ho sé.

Els Països Baixos (V)

5 de gener de 2011

M,


Doncs no sé què em portaran, les reines màgiques que dius tu. Aquí va venir un tal Sant Nicolau, d'Espanya per cert, al desembre. A mi em va portar una bufanda, un jersei i una jaqueta, que no van gens malament perquè fa molt fred, aquí.

Et confessaré què estic fent. Demà aniré a veure ocells a uns estanyols que hi ha en una illa drenada amb l'ajut d'un dic al 68. Des que la van drenar, la zona s'ha convertit en un punt d'estada i de pas d'ocells amb importància internacional (si l'humà pervers no ho hagués fet, aquests ocells no serien aquí, perquè seria tot aigua). Doncs he entrat al web d'una empresa de guies ornitològics i estic consultant les espècies que s'hi han observat al gener. Amb les dades de les sortides que han fet els últims 10 anys mostren el % de visites en què han observat una determinada espècie. Per exemple, el collverd va ser observat el 100% de les sortides de gener d'aquest període. Lògic. I també el corb marí i el bernat pescaire. Però d'altres només el 13%, com l'ànec de Jamaica, un bitxo que es va escapar de granges i ara envaeix Europa. Diu que va amb rastes. Així sé quines espècies veuré. Les més comunes ja les he vistes totes per la ciutat, perquè Amsterdam és ben ple d'aus.

També faig un cop d'ull als noms holandesos dels ocells, per exemple, cigne es diu zwaan, el cabussó emplomallat es diu fuut (
no els memoritzo, eh). Perquè vegis que ho tinc bastant controlat i que n'hi ha que estan molt pitjor, t'explicaré l'últim episodi d'ocellaires frics. Resulta que a l'Estartit, davant de les Medes, va aparèixer una espècie raríssima de xatrac, un divagant del Pacífic. Doncs bé, va començar a córrer la veu entre les xarxes d'aficionats i ocellaires de tot arreu van començar a anar-hi, només per veure'l. Diu que fins i tot va venir gent des de Bèlgica, en cotxe!


Per un xatrac divagant.


Cuida't.


i

15 de maig 2011

Els Països Baixos (IV)

30 de desembre de 2010

Gerard,

Com estàs?

Si no s'ha produït una desorganització o boicot d'última hora, ja deveu ser a la casa on passareu el cap d'any. Dóna records a tots i totes i desitja'ls bon any de part meva, i sobretot no feu bestieses.

Aquí a Amsterdam fot rasca, el dissabte nevava i tot. Alguns canals estan congelats i els cignes s'hi passegen la mar de contents. En un dels parcs de la ciutat (Oosterpark) he trobat la resposta a la gran preocupació d'en Holden Caulfield, ja saps, on van els ànecs a l'hivern, quan els llacs dels parcs es gelen i etcètera. Doncs saps què fan, els ànecs? No marxen pas, es queden allà com si res, amb un fred que fot de l'hòstia. Els hauries de veure. Però no són els ànecs el que més m'agrada d'aquest coi de ciutat, sinó les noies rosses que van amb bicicleta amunt i avall, de debò que m'agradaria que les veiessis passar, amb les cabelleres rosses voleiant i tota la pesca. De debò que són l'hòstia. És igual, ara anem a sopar amb la meva germana, ja li vaig donar records de part teva, i el seu amic Riqui, te'n recordes que el feies emprenyar 
quan érem petits, doncs també viu aquí amb el seu company i etcètera. La Carla diu que encara et té una mica de por, no m'estranya, érem uns malparits de collons, quan érem petits.

I ja deixo d'imitar en Salinger, que per cert he llegit que quan va treure la novel·la va ser molt polèmica, molts professors que la feien llegir als alumnes van ser acomiadats, i en algunes escoles es va arribar a prohibir, de forma que va arribar a ser la novel·la més prohibida i a l'hora la més llegida a les escoles dels Estats Units!

Una abraçada i bona entrada d'any.

i

Els Països Baixos (III)


28 de desembre de 2010


M,


Sóc a Amsterdam, ciutat de la tolerància i etcètera, he vingut a veure la meva germana que viu aquí amb el seu company. Teòricament he vingut a descansar, però abans d'ahir vam anar a sopar a casa dels sogres de la Carla (la meva germana), sec a taula, em giro, i saps què tenia, a la vitrina de darrera? Les obres completes de Freud, en anglès, vint volums!

Són de la sogra, que és psicoanalista i psicoterapeuta infantil, així que li vaig preguntar per Lacan i tota la tropa (Žižek no em vaig atrevir). Em va parlar de Rudolph Binion, psicoanalista francès, i em va ensenyar el seu últim llibre, que em va semblar fascinant: 'Traumatic reliving in history, literature and film' (Karnac). A partir d'una anàlisi de pel·lícules i novel·les (Balzac, Proust...), aquest home conclou que hi ha una sèrie de comportaments que tendim a repetir inconscientment, i això explica algunes decisions de Hitler, i fins i tot dels seus seguidors.



Bueno, ara sí, a descansar!

i

Declaració



Acabo de veure que han penjat el conte "Declaració" en pdf. Si el voleu llegir, és aquí:


http://www.tinet.cat/portal/sheet-show.do?id=59597&ch=9


Tu diràs, si vaig estar content, que seleccionessin aquest conte al premi Tinet de narrativa curta. Ho publica Cossetània. A més del conte guanyador, n'hi ha catorze de seleccionats. La veritat és que estan molt bé.

Aquestes notes són d’un dia que mirava l’hora del lector

Que, per cert, ja no el fan?

Bé, doncs hi havia en Mendoza i la Matute. Feia poc que ell havia guanyat el Planeta, i la Matute el Cervantes o un d’aquests premis grossos. Parlaven de 'La ciudad de los prodigios', és a dir, la Barcelona de Mendoza. Perquè després diguin que discriminem la literatura en castellà que es fa aquí. A les notes vaig posant idees sobre una història o novel·la que m’agradaria escriure, hi poso alguns personatges i em pregunto quina hauria de ser-ne la història a explicar, com haurien d’evolucionar els personatges i quina relació hi hauria d’haver entre ells. I també quina seria la forma d’explicar la història.

Ara els lletraferits parlen de les ciutats de segons quins autors. Per exemple Londres de Dickens (a en Salinger no li fa gens de gràcia, en Dickens, recordes allò de 'la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer, i com va ser la meva fastigosa infantesa, i què feien els meus pares abans de tenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc gens de ganes'. O Sant Petersburg de Dostoievski, o Paris de no sé qui. I Dublín de Joyce, el Gerard ja el porta força avançat, jo tot just l'he començat, vull dir l’Ulisses (fot gràcia, en Boc Mulligan, rabassut), perquè després hi ha els Dublinesos, els contes, que aquests no els he llegit però he vist la pel·li del John Huston, que adapta un dels contes, el Gerard diu que és una obra mestra, però jo només vaig veure-hi irlandesos en una festa. I 'Riña de gatos', per exemple, la del Mendoza que ha guanyat el Planeta, i en Manzano, que és llarg, li pregunta pel Madrid de Valle-Inclán i Pío Baroja.

I no sé com arriben a la Mallorca de Villalonga. No hi ha més paradisos que els perduts, diu la Campillo, i es pregunta el que es pregunta el lector del Bearn, 'què pestes hi ha a la sala de les nines?'. Tot paradís, diu, té una cara fosca, i potser hi ha amagats alguns documents que diuen que hi ha hagut un militar de la família que s’ha dedicat a vestir pepes. Mayol (el capellà que protagonitza la novel·la, protegit dels Bearn) ha entès que hi ha un mite que cal preservar. I crema el contramite. Sí que en sap, la Campillo, la veritat és que és cert. Et recomano molt aquesta novel·la, em sembla que la tornaré a llegir.

Els Països Baixos (II)

El vol: una lliçó de geografia catalana. Déu n’hi do, com es plega el pilot. Les pedreres del Garraf, la plana del Baix Llobregat, ja veuràs com correrem a buscar-hi bròquils, quan s’acabi el petroli, la gran conurbació que baixa a tocar de la platja com fa la mar a la vora de la sorra. Montserrat surt de la plana, Terrassa, Sabadell, Matadepera –el meu poble– i Sant Llorenç del Munt. La cremada de la vall d’Horta, cinc morts el 2003, el Montseny i, de seguida, el Pirineu nevat, des del Cadí fins a la mar, la plana de la Cerdanya i els cims més alts. Després, una capa de núvols francesos fa desaparèixer l’Occitània per complet, i al cap d’una estona, la blancor dels Països Baixos... i glaçats.

Meknès, sis de desembre de 2010

Un autèntic horror, ha estat el dia d’avui, tot i que evidentment ara mateix, just després que se m’hagi acudit escriure 'un autèntic horror' ja penso en matisar-ho, oi, però la veritat és que la dificultat de comunicar-me en francès (tot i que ho he pogut fer i ho entenc tot, tant com per anar prenent notes i fer l’acta de les reunions), la fastigositat de l’escurçó negre del meu davant que, com els altres francesos, no poden evitar fer un posat tibat de collons en fer la erra aquesta seva, a més de veure que tot l’esforç que havíem fet preparant els documents no ha servit (hauria de dir 'de res'?), només tres persones han fet els deures abans de la reunió, la majoria a destemps, i el marrón que veig a venir, perquè cadascú enviarà paràgrafs sueltos i ens ho haurem de menjar nosaltres, que jo penso fer vacances. Bé, tot plegat ha fet d’avui un dia difícil, la veritat esgotat una altra vegada de feina i amb la necessitat de descansar de forma radical per Nadal una setmana i mitja ben bona i sense fer res. I ara volia explicar la collita de l’oliva del Clàudio a la Ena, que he vist la nova pagesia i tota la pesca, però trucarem a la mare.

Els Països Baixos (I)

25 de desembre de 2010


Son, molta son. Després d’anar a dormir pet em llevo mig estabornit, em dutxo i miro l’última hora del vol, no fos cas que hagués caigut una altra nevada, que mitja Europa està paralitzada i només faltaria que avui en caigués una altra i no poguéssim anar a veure la meva germana Carla a Amsterdam. Tot bé, diu. M’acomiado del Gerard i toco el dos. Dia clar i net, de Nadal. No hi ha ningú pel carrer. Em trobo amb la mare a l’estació del Nord de Terrassa i agafem el tren. Sants i aeroport. T2 buida, fem cua per facturar les maletes i un rodamón ens acosta una ferum de pixat. Diu que hi ha gent que fa anys que hi viu, a la T2, i sembla que hi estan d’allò més bé. Una parella amb dos gossos factura (on te’ls fotran, a la bodega?). Sort que no hem anat a la T1, penso, em causa molta llàstima, abans era una zona humida amb martinets blancs i fredelugues, i ara és una zona seca, flamant no-lloc. Un sandvitx de pollastre Thai com a dinar de Nadal, i coca-cola. Amb la mare ens fem un fart de riure fotent-nos de la gent. Els dels gossos escampen la seva flaire per l’avió. Sec al costat de la porta d’emergència, i l'hostessa em nomena encarregat d’obrir-la. Suposo que hauré d’esperar que m’ho diguin, per obrir-la i que ens toqui una mica l’aire a tots plegats.