7 de juny 2011

Sobre la continuïtat de les mobilitzacions

Això ho he posat a #àgora de Terrassa fa uns minuts

Amics,

Us exposo el que penso en relació amb això: 

1. Les acampades van començar espontàniament i van servir per mostrar la indignació, per unir molta gent, per perdre la por, i per crear un espai 'alliberat' de deliberació i d'aprenentatge popular per la transformació social. 

2. Sobre com continuem les mobilitzacions perquè es vagi consolidant un moviment social potent. Acampar i dormir a la plaça ha deixat de tenir sentit. A més de l'energia que hem de destinar a la gestió del campament, hi ha el risc que la gent es divideixi entre els que prefereixen estar tocant i fumant (a Madrid no participen a les assemblees, els hi diuen la Tribu Quechua) i els que estan compromesos amb la feina. A Terrassa passa o passarà una cosa semblant. Per això a Lleida i a Barcelona han decidit deixar de dormir-hi, però continua l'ús popular de la plaça amb assemblees periòdiques (3 a la setmana a Barcelona), comissions, etc. Jo sóc partidari d'aquesta opció per Terrassa, però amb una data decidida amb antelació perquè la reestructuració requereix una preparació, i si anem posposant la decisió no podrem fer-la bé. 

3. Estic d'acord amb el company que diu que s'ha de parlar del futur del moviment, no de si acampada sí o acampada no. Per tant això vol dir plantejar l'assemblea diferent, emmarcar la decisió diferent. I una cosa molt important que penso que el diumenge no es va fer bé: la moderació s'ha de limitar a moderar, no pot influir el curs del debat ni les votacions. Això és cabdal, i també insistir en què no es poden xiular les opinions dels companys. Això és sempre un desincentiu a la discrepància, sense la qual no hi ha democràcia.

4. Finalment, en relació a l'acte del dia 11 (potser no és aquí el lloc on comentar-ho), no podem ocupar l'ajuntament en nom del 'poble' perquè l'ajuntament 'no ens representa'. És una bestiesa. Aquest ajuntament és totalment legítim. Encara que van votar només la meitat del cens, van votar 72.000 persones! A les assemblees som 1000 i representem als que som allà, no al poble. Hem d'anar en compte amb aquest discurs. Totalment d'acord en presentar-nos allà per visualitzar de forma pacífica les divergències i fer acte de presència a la constitució de l'ajuntament, inclús convidant-los a venir a l'assemblea o bé proposant que nosaltres assistim als plens municipals, que són públics.

Salut

Dubtes sobre les mobilitzacions (V): Control de caps

Les mobilitzacions d'aquests dies el que qüestionen és precisament si les institucions polítiques actuals són l'àgora de la ciutat. Als països que en teoria es garanteixen els drets humans, els mecanismes de control del pensament són molt més sofisticats. No pots pelar gent a les places (si no m'equivoco abans d'ahir va fer 22 anys de Tian'anmen o com s'escrigui), només fotre algun cop de porra, la resta del control és control de les ments. No crec en el típic personatge malvat que mentre acarona el seu gatet es dedica a apretar tecles per modificar el nostre pensament. Però fixeu-vos sinó en com el llenguatge econòmic està estès a tots els àmbits de la societat: els artistes venen 'productes', el país s'ha de 'promocionar', determinat lloc té un 'valor afegit' (mare meva, com odio aquestes dues paraules juntes), Barcelona 'ofereix' una 'marca'...

Tenim llibertat d'expressió, sí, però llibertat de pensament, en tenim? (això ho va dir un dramaturg famós, em sembla). Tenim la closca tan curtcircuitada que creiem amb totes les nostres forçes que no hi ha alternativa al món actual. 

Dubtes sobre les mobilitzacions (IV): Canvi en condicions d'incertesa

Resumint, cal acció política, sí, però entenent-la en el sentit ampli que he exposat. La qüestió no és si som o no som optimistes en relació a si podem canviar el món, sinó si som o no conscients que el canvi és inevitable, i que el sistema que tinguem d’aquí a vint anys pot ser més just i democràtic que l’actual o menys (la idea progressiva que les noves generacions necessàriament estaran millor que les precedents s’ha fet miques). Això dependrà de com es jugui el poder per influir en la direcció, la intensitat i sobretot la distribució dels costos i els beneficis del canvi entre la gent, les classes socials, el gènere, les castes, les regions del món. Alguns intel·lectuals, que aquests dies m’han sorprès per les seves idees conservadores, han dit que com que no tenim la certesa que hi hagi una alternativa que funcioni millor que l’actual no ens podem arriscar a fer el salt al buit.

És clar que no tenim l'alternativa dissenyada, a diferència del projecte comunista, que ja ho tenia tot previst i va engendrar un monstre, l'alternativa només la podem imaginar, intuir. Però el que sí sabem del cert és que el sistema actual és pervers. Es tracta d’imaginar realitats ‘altres’ en el sentit més genuí de la paraula.

6 de juny 2011

Dubtes sobre les mobilitzacions (III): Assemblees

A les assemblees d'aquests dies hi ha coses que funcionen i d’altres que no tant (podeu consultar les actes als webs). Entre les que cal millorar jo diria: i) ús excessiu de gestos (com l’aplaudiment mut per assentir, hi ha gent que deu tenir unes agulletes de por, o l’aplaudiment normal per mostrar suport a una intervenció), cosa que en redueix el valor comunicatiu; ii) influència de la comissió que ha preparat l’ordre del dia i del moderador en el debat; iii) incentiu excessiu a la votació per eufòria i desincentiu a la votació contrària a l'opció majoritària; iv) repetició de temes i de tòpics (n’estem aprenent, això que estem fent és fantàstic, moltes gràcies a tots pel que esteu fent, etcètera) que allarguen les intervencions i que fan els debats interminables; v) bloqueig de decisions que gaudeixen de consens ampli per part d'una minoria (com la decisió sobre l’autodeterminació, en què el bloqueig d'una minoria el dissabte va fer posposar-la a diumenge, quan finalment -alabat sia Déu- es va aprovar). A les comissions, el procés també pot resultar desgastant perquè prima al que pot i vol anar més hores a la plaça de Catalunya i exclou al que no hi és sempre.

Però l’assemblea també ofereix els mecanismes per millorar els punts febles: la comissió que prepara les assemblees és oberta a tothom, es pot decidir que el moderador no opini, es pot demanar que la gent voti amb responsabilitat pel bé del moviment, es poden desincentivar les intervencions pesades i es pot decidir que el llindar per bloquejar una decisió sigui més alt (part d'això està passant). La cultura assembleària de la majoria de nosaltres és molt baixa, però practicant-la es pot produir un gran aprenentatge. 

Ara bé, és cert que no totes les decisions es poden prendre per assemblea, un cert grau de democràcia representativa és inevitable perquè no haguem de dedicar 12 hores al dia a prendre decisions, i puguem tenir temps per escriure, cuinar o fotre un clau. En els moviments socials els anarquistes han estat criticats perquè no es pot pretendre gestionar conurbacions de 5 milions de persones amb estructures assembleàries. Però és que potser no ens convé crear aquests monstres de població si volem viure amb un grau elevat d’autonomia, no?

Dubtes sobre les mobilitzacions (II): Política

La política és la negociació de visions alternatives del futur, en la qual diferents tipus de poder (econòmic, social, moral, polític) són mobilitzats per part de diferents actors per fer realitat el seu projecte. Aquesta negociació no es produeix (només) el dia de les eleccions i als parlaments. La concentració de poder econòmic en grans grups empresarials no es decideix a les urnes, i per tant tampoc no es decideix democràticament què ha de produir el mercat, com ho ha de produir i per a qui ho ha de produir. Institucions com el G8, el G20, l’FMI o el Banc Mundial tenen una gran capacitat de presa de decisions, però no són democràtiques. Hi ha moltes decisions que ja estan preses, quan anem a votar. El marc en què es desenvolupa la presa de decisions no compleix unes mínimes garanties per l’entrada de posicions rupturistes. 
 
Des d’aquest punt de vista, l’ideal d’una persona - un vot és fal·laç. No estàs en igualtat de condicions. No és el mateix formar part d’un partit nacional o estatal, ben finançat, amb espais electorals proporcionals, que presentar-te amb un grup de ciutadans. Això no vol dir que s’hagi de renunciar a les institucions de govern democràtic que ja tenim, sinó que hem d'assolir el control popular del poder. Per això les mobilitzacions d’aquests dies no són antipolítiques –i molt menys apolítiques– sinó contràries a l’estat actual del sistema de democràcia representativa. Cal legislar des del Parlament, però amb una base popular fortíssima al darrera.

Alguns amics pensen que, tot i que molts aspectes del marc jurídicopolític actual són deplorables, per canviar-lo hem de recórrer a la política institucional. D’acord, però a quines institucions es refereixen? El sou, la masoveria i l’assemblea són institucions perquè regulen la relació entre les persones, i en el marc d’aquestes institucions es negocia el poder. Un sistema no el pots canviar només des del propi sistema i amb les mateixes pràctiques i discursos que contribueixen a reproduir-lo, sinó que hi han d’entrar elements marginals. Per posar un exemple, la independència de Catalunya va contra la legalitat estatal, atempta contra el marc jurídicopolític estatal, però la legitimitat de l’autodeterminació del poble català hi està per sobre. Un marc que, no cal dir-ho, hereta una gran part d’institucions franquistes com la monarquia, part de l’administració de justícia, l’elit social i econòmica (incloent bona part de la burgesia catalana, que no ens toquin la butxaca, la llengua i el país és igual). Amb això no vull frivolitzar, és evident que jo tinc una llibertat política que els meus pares i avis no van tenir a la meva edat. Però em fot gràcia quan protestem per les sentències unionistes d’un estat que no és el nostre, o quan demanem que es reformi una constitució que no és la nostra. 


Un segon abans que esclatés la revolució francesa no estava permès guillotinar reis. Però ho van fer.

Dubtes sobre les mobilitzacions (I): Heterogeneïtat de propostes

Aquesta sèrie de dubtes surt d'un intercanvi de correus amb un amic molt crític amb les acampades (gràcies Jordi)

La indignació és la cosa transversal, el que ha fet unir la gent. Després d’anar-se acumulant un malestar generalitzat durant molt de temps, una campanya electoral anodina i graponera ha creat les condicions a curt termini perquè això passés (cito Cardús). A partir d’aquí, hi ha diferències notables en les propostes, però això no és un problema ni un motiu per ser pessimistes. A les assemblees, comissions i grups de treball s’hi veuen les contradiccions entre les posicions més reformistes i les que són partidàries d’una autèntica revolució. El manifest que es va aprovar els primers dies de les acampades (el trobareu a ‘demanda de mínims’ del web acampadabcn) és realment descafeïnat, són les reivindicacions de l’esquerra clàssica sindicalista, bàsicament perquè no es desmantelli l’estat del benestar (també algunes mesures per la fi dels privilegis de la classe política i dels banquers). Però a mida que la cosa ha anat evolucionant, els documents de treball que corren per les xarxes de distribució i que es discuteixen a les comissions inclouen propostes més radicals i ben formulades. Fins i tot hi ha hagut gent que ha treballat per identificar les contradiccions entre les visions pro creixement i les més pròpies del decreixement. Evidentment no tothom comparteix la visió del decreixement. Però a diferència de fa 5 anys, quan l’economia pujava com l’escuma i si parlaves de decreixement semblaves boig, ara bona part de la gent està molt més receptiva a idees radicals. I les mobilitzacions serveixen per això, són una caixa de ressonància d’idees que s’han desenvolupat als marges del sistema i que poden esdevenir majoritàries en un moment donat.

4 de juny 2011

Fonts bibliogràfiques

Vaig demanar al Gerard que dibuixés algunes fonts d'Olzinelles. Aquesta és la que hi ha al capdamunt de la bassa del Garrell. Els de ca l'Agustí regaven els camps, amb aquesta aigua.


I aquesta altra és la font de l'Aranyal. Diu el Martí que passejar per aquest sot (el de l'Aranyal) és com entrar en el Carbonífer.


Gerard Marcó (2010-11)


Són dos exemples del tipus de fonts que vam utilitzar per fer un treball en què analitzàvem les causes de l'assecament de la riera d'Olzinelles (està publicat a Land Use Policy). Fonts primàries, de caràcter qualitatiu, i fresques. Per si no us ho creieu us poso alguna mostra de com les vam citar a l'apartat de referències, per ordre alfabètic:



Revista Sotabosc

Amb la colla del Consell Local de Medi Ambient de Matadepera fèiem la revista Sotabosc. La veritat és que quedava força bé. Poso les portades d'alguns números per donar una mica de color al bloc (m'han dit que l'he de fer més interactiu), a l'espera de posar un enllaç perquè la pugueu llegir.







Destruïm el patrimoni, però fem-ho bé


Aquesta carta va sortir al Diari de Terrassa el 14 d'octubre de 2009
(estava ben emprenyat amb els de l'Ajuntament)

La tristor ja m’ha passat, però encara estic molt indignat amb l’Ajuntament de Matadepera. El matí de dimecres set d’octubre van tallar un dels plàtans centenaris de la carretera de Terrassa, al centre del poble. Quan hi vaig arribar al vespre una veïna, tot mirant amb enuig la soca descalçada, em digué que a casa seva sabien si plovia o feia vent per la remor de les fulles del plàtan, les quals s’atansaven al balcó. I que no entenia per què l’havien tallat.

Fonts municipals van explicar a Matadepera.cat que el motiu d’haver tallat l’arbre era que les arrels pressionaven “les canonades enterrades i la capa de l’asfalt, [i] posaven en perill la conducció de vehicles”. La decisió sembla que es basà en un informe d’uns experts externs que, tot i haver-lo demanat diverses vegades, no hem pogut consultar. Suposant que existís una base tècnica, no comprenc perquè es va tirar pel dret sense consultar la gent del poble, i més tenint en compte que hi havia alternatives per conservar el plàtan i que tallar-lo doldria a molta gent, com així ha estat.

L’arbre feia nosa a les obres de la vorera i s’havia de tallar, cosa que no ens hauria de sorprendre en absolut. La història recent de Matadepera mostra que els diferents ajuntaments, primer els franquistes i després els democràtics, han estat mers espectadors del procés d’urbanització promogut pels principals propietaris de terres a partir del anys quaranta (amb excepcions esperançadores, com l’acord de totes les forces polítiques per protegir el Mont-rodon de la urbanització, el 2007). Una urbanització que, avançant com un escamot de tancs, ha destruït boscos, vinyes, camins i memòries personals.

Però si el que realment volem és acabar d’eliminar tot allò que ens fa nosa, proposo emprendre un pla de destrucció del patrimoni que encara tenim. Començaríem per tallar el roure de Mas Sallés i l’alzina de Can Torres, catalogats com a arbres d’interès local per la Generalitat. A continuació seria el torn del forn de ceràmica de les Pedritxes, on es podria seguir l’exemple del forn de Calderols, mig enderrocat per l’obertura d’un carrer durant l’època gloriosa de les urbanitzacions. Caldria, lògicament, destruir les barraques de vinya dels Rossos i de les Costes, ja que poden ensorrar-se i representen un perill pels excursionistes.

Pels camins històrics, aconsellaria construir cases amb piscina al damunt, desviar-ne el traçat i incrementar-ne el pendent fins a dificultar el pas dels camions de bombers (inspirar-se en el camí de la font del Corraló). Recomanaria especialment modificar amb gràcia els topònims, tal com s’ha fet a Can Solà del Racó, nom massa antiquat per un centre de convits d’alt nivell. Finalment, i tot i que dependria dels recursos disponibles, es podria recuperar l’antic projecte de telefèric per pujar al monestir romànic de Sant Llorenç del Munt, el qual es podria reconvertir en una residència per especuladors jubilats.

Això sí, el pla de destrucció del patrimoni s’hauria de basar en un rigorós estudi tècnic que en justifiqués els motius, i hauria de ser aprovat després d’un ampli procés de participació ciutadana.

Ramat de Matadepera, on vas?

Escrit de la junta de l’ADF de Matadepera
publicat al Diari de Terrassa el 30 de setembre de 2009

 
Des de fa dos anys, l’Agrupació de Defensa Forestal (ADF) de Matadepera, amb el finançament de l’ajuntament, treballa amb un pastor d’ovelles i cabres per reduir el risc d’incendi urbano-forestal. La pastura d’aquest bestiar ha estat precedida per un treball de planificació i execució d’aclarides i desbrossaments en zones forestals estratègiques en les quals un hipotètic incendi es podria aturar amb els mitjans d’extinció. En el fons, doncs, no es pretén fer desaparèixer el foc de l’ecosistema sinó preparar-lo perquè l’afronti de la manera menys traumàtica possible pels seus habitants (humans i no humans) i els seus processos.

Les zones pasturades comprenen unes 100 ha de boscos aclarits i unes 15 ha de conreus de secà, és a dir, encara no el 5% de la superfície municipal. Addicionalment, el ramat utilitza pastures d’altres municipis del parc natural, amb qui compartim bona part dels plantejaments conservacionistes. Es tracta d’un projecte que ha estat consensuat des d’una gran varietat de punts de vista: propietaris forestals, bombers voluntaris del poble, tècnics municipals, entitats ambientalistes, antics pagesos i pastors, dirigents polítics, científics, bombers GRAF (especialitzats en grans incendis forestals), gestors del parc natural i, òbviament, el pastor i el seu ramat.

Tot i que el projecte ha rebut algunes crítiques –la majoria interessants, ben fonamentades i constructives- hem de destacar per damunt de tot la bona relació que els veïns del municipi han establert amb el pastor, conscients de la importància de la seva feina. Amb freqüència el van a trobar, amb la canalla, i fan petar la xerrada o li porten aigua pels gossos d’atura. Fins i tot algú li demana que pasturi al torrent del costat de casa perquè ja hi ha crescut l’herba d’ençà de l’última passada.

Tanmateix, ens hem trobat amb algunes opinions dignes de menció. La més brillant ha estat la d’un veí que sostenia que el ramat no podia passar pel seu carrer perquè embrutava la calçada i les voreres d’excrements. Això ens recorda l’eugasser del Ripollès que fa uns mesos va haver de precintar les esquelles dels animals per no molestar els visitants de cap de setmana. Inspirats en aquesta solució, podríem suggerir al pastor que posés un tap de suro a les bèsties abans de sortir del corral, de manera que quan el ramat passés pels carrers per dirigir-se a les pastures no hi hauria risc de deposició. Els animals es destaparien en arribar al corral, on podrien esplaiar-se després de resistir durant tot un dia de feina al bosc (lògicament, hi hauria taps de mides diverses que s’adaptarien als diferents diàmetres dels esfínters d’ovelles, marrans, xais, cabres, bocs i cabrits).

Però potser el més sensat seria que les persones d’hàbits urbans que ens hem instal·lat en antics espais rurals féssim un esforç per entendre que el paisatge que tant ens agrada és fruit de l’activitat secular de pagesos, pastors i silvicultors. I que el nostre estil de vida té com a conseqüència un impacte ambiental molt elevat. En el cas de Matadepera, estem parlant d’unes urbanitzacions d’alt nivell econòmic caracteritzades per la baixa densitat de població i per una extensa i perillosa superfície de contacte entre les cases i el bosc, que fan necessari un gran esforç de prevenció d’incendis per tal d’evitar pèrdues humanes i de patrimoni natural en moments de condicions meteorològiques adverses.

Creiem que ara és moment de fer balanç i de valorar de forma consensuada la idoneïtat de continuar amb el projecte. El seguiment científic que fem de l’efecte del ramat sobre la vegetació sosté provisionalment que pot ser una bona eina per a controlar-ne el creixement. Ara bé, les ovelles no són “bomberes” ni “màquines desbrossadores” ni “brigades antiincendis”, sinó ovelles. I les cabres, cabres. Ho diem perquè la finalitat principal del ramat, que és l’aprofitament òptim de les pastures per a la producció de carn, sovint xoca amb la lògica administrativa, feta de terminis, contractes i clàusules pensades per acomplir la funció de desbrossament. L’ADF intenta, precisament, fer de mediador per compatibilitzar les dues funcions.

L’experiència acumulada serà molt valuosa en la nova etapa d’aquest procés d’aprenentatge social encaminat a solucionar el problema dels grans incendis forestals, que aquest estiu ha assolit una dimensió molt dolorosa per la pèrdua de persones excepcionals. Tenim molt clar que no hi podrem fer front si no fem un canvi radical en les polítiques de prevenció i no ens creiem que el sector primari és absolutament fonamental pel futur del país. Però no només haurem d’aprendre coses noves, sinó que ens caldrà desaprendre un munt de tòpics, prejudicis i creences obsoletes que dificulten la nostra relació amb l’entorn. Comencem, doncs.

Mobilitzacions i/de memòria

En una de les primeres assemblees de Terrassa, un jove deia que havíem de lluitar per defensar els nostres drets, tal com van fer els pares, els avis i els besavis durant les èpoques que van viure. Com al 36, va dir, quan els nostres avis van estar a punt de tocar el cel amb les mans. Colló, vaig pensar. ‘Los que estamos aquí somos los que perdimos la Guerra Civil’, va dir un home amb accent argentí nascut amb tota probabilitat durant la postguerra. I un altre: ‘On és l’estàtua en homenatge als defensors de la República, en aquesta ciutat?’.

Aquesta mobilització de la memòria també l’hem percebuda a d’altres assemblees i en el seguiment que se'n fa. A Barcelona, algú va remarcar la importància de la dialèctica entre les posicions més reformistes i les més revolucionàries del moviment, tot recordant les tensions entre anarcosindicalistes, comunistes i socialistes durant l’època republicana: ‘aprenguem-ne, de la història, no la caguem’. Hi ha referències a la Tercera República, ja sigui en positiu (dins de les mobilitzacions es parla de mesures tan saludables com l’abolició de la monarquia) o en negatiu (‘España se desmiembra’ i tot aquest discurs de la dreta espanyolista, vegeu com a exemple la portada de la Razón del dia 20 de maig).

Un dels analistes del FNC, historiador de professió, ha dit que ‘des de la campanya d’ajuda a Madrid endegada per la Generalitat republicana durant la guerra civil (...) no s’havia vist una solidaritat entre Madrid i Barcelona com la viscuda [el divendres passat] per condemnar la violenta intervenció policial’ de la plaça Catalunya (llegiu el post a http://revoltaalfrenopatic.blogspot.com/2011/05/el-tir-per-la-culata-la-violencia-dels.html).

Tot plegat em fa pensar que, de forma més o menys conscient, la gent ‘recorda’ un moment –els anys 30– en què s’enfrontaren visions alternatives del futur del país; una lluita política que malauradament es resolgué en forma de guerra civil. Tot i que encara és d’hora per analitzar aquest fenomen i només podem escriure’n impressions, a mi em fa l’efecte que aquest punt clau del passat es mobilitza discursivament per fer front a la nova bifurcació històrica que vivim. I que en aquesta nova síntesi els reservoris de memòria històrica que s’han pogut conservar o recuperar jugaran un paper cabdal: col·leccions de testimonis orals, registre documental i arqueològic, experiències, narratives, pràctiques de gestió de la terra... 

Anant una mica més enllà, podríem dir que ara comença la negociació per l’apropiació col·lectiva dels esdeveniments d’aquests dies que aviat formaran part del passat. L’anàlisi de les experiències personals i de la ingent quantitat de documentació generada –actes d’assemblees i comissions, premsa, audiovisuals– serviran per crear un record que influirà decisivament en la propera bifurcació. Nosaltres ja criarem malves, per això.